RECORDANT NOSTRE HISTÒRIA... AQUELLA PRIMAVERA DEL 89...

Recordant nostra història… Si, cal recordar-la, cal fer memòria històrica al menys els que en tenim de memòria que per desgràcia i per el que es veu es ben poca gent i molts que en tenen per exigències d‘obligat compliment callen...

Corria l’any 1989 i l’Espanyol vivia una de les èpoques més negres, sinistres i desgraciades de tota la seva ja de per si convulsa  història. Entrenava l’Espanyol Javier Clemente Lázaro, un basc de Baracaldo que s'havia fet amb un bon grup de nois de la casa convertits ja en adults en això del futbol i acompanyats de dos grandiosos  estrangers havia aconseguit eliminar a la flor i nata d’Europa, perdre una final amb tres gols d’avantatge i desmantellar l’equip fins aconseguir reunir una de les pitjors plantilles de tota la història del RCD Espanyol.

Aquella disbauxa de plantilla, confeccionada a caprici d’un gairebé paranoic tècnic que emprenyat per que si marxava a un gran havia d’abonar 70 milions de pessetes, mentre que si era el club qui el cessava se les havia de pagar l’entitat a ell. El ros basc havia perdut el nord totalment i de la mà d’un ramillet de jugadors d’un pèssim nivell (l’estranger que havia de substituir a  John Lauridsen era un tal Peter Wurtz), l’equip avançava a passos agegantats camí de la segona divisió tot i començar bé aquella temporada amb dos triomfs a Sarrià.

L’equip durant dinou jornades consecutives sense guanyar va arribar al màxim de negatius de la seva història (11). Però en contra de tots els arguments de la lògica no era cessat... I passaven les setmanes, les derrotes i no el cessaven per no pagar-li i per que fora el parallamps que suposava el basc de verb fàcil i sense pels a la llengua, l’oposició apuntaria els seus dards contra Ferran Martorell i per més elevació a Antonio Baró (e.p.d.).

Però la corda es trenca i un bon dia (divendres) el de Baracaldo va realitzar unes declaracions a la premsa basca que van ser reproduïdes per la catalana,  en les que anunciava ja la derrota davant el seu rival del diumenge (Athletic Club), posava a la seva plantilla (per ell confeccionada) a l’alçada del betum i carregava contra tot ser vivent. Va ser destituït per la junta directiva i en el seu lloc va ser posat per intentar el miracle, a Josep Mauri Carbonell (d.e.p), més conegut com a Pepe Mauri. 

Mauri, conscient que la plantilla era tota pro-clementista, que ningú havia fet ni el més lleu comentari contra el tècnic ni en les pitjors conjuntures (els dissidents ja els havia fet fora a l’estiu després de Leverkussen), va veure que necessitava ajuda, per “canviar la mentalitat del vestidor” que van ser les seves paraules als mitjans. Volia algú en qui confiar. I va pensar en un ex jugador del RCD Espanyol de quan ell era segon de José Emilio Santamaría, que va militar cinc temporades en el club de la Carretera de Sarrià. Era naturalment Raul Longhi, que entrenava a les hores al Sant Cugat del grup segon de Regional Preferent. De Juanjo Díaz, molt relacionat amb Clemente esportivament, no se’n fiava pas...

Però la plantilla no estava amb Mauri,  tot i que les coses en els terrenys de joc eren miraculosament positives es guanyar a l’Athletic 1-0 (qui Clemente deia impossible guanyar-lo), s’empatà a Sevilla, es guanyà a Sarrià a l’Atlético de Madrid també per la mínima, s’empatà a domicili amb el Cádiz CF i va arribar l’encontre amb el Málaga. Aquell partit es va perdre i un jugador d’aquella època que no citaré per no complicar-li la vida actualment, però que és molt fàcil endevinar,  va alertar a Mauri que els jugadors “los que mandan en el vestuario” s’havien fet la pròpia tàctica defensant en zona i no en marcatges individuals.

Sigui com sigui, i pel motiu que fos, l'equip es va recuperar a la jornada següent  mentre que  Pepe Mauri era hospitalitzat per un còlic nefrític que el va apartar uns dies,  des del hospital va escoltar tramsistor en mà,  el triomf del seu Espanyol a Oviedo, entrenat circumstàncialment per Longhi.

Però un cop surt de l’hospital, es troba la rebel•lió a bord. Un grup liderat pels capitans d’aquella època (Orejuela, Pichi Alonso, Pineda, Iñaki, Zubillaga, Melendez, etc.) van a parlar amb el President de l’entitat i forcen el cessament de qui estava a punt d’aconseguir el miracle, ja que “tenia métodos antiguados” i els feia entrenar en doble sessió...  Volien senzillament els mètodes i els sistemes de Javi... Si, aquells amb els que portàvem DINOU PARTITS CONSECUTIUS SENSE GUANYAR.

Pichi Alonso jugador en actiu d'aquella plantilla, s’erigí en portaveu  i líder d'aquella vergonya, i es situà com a tècnic substitut de Mauri. Però es clar necessitaven un carnet i aquest el va “prestar” García Andoain, (tècnic que va portar Clemente). Raul Longhi, lluny de ser fidel al seu tècnic, al que l’havia portat a l’Espanyol, al que l’havia tingut com a segon quan era jugador, al que estava en el camí de salvar l’Espanyol, el va trair, i es va alinear amb els indecents amotinats que van posar punt i final a un breu però exitós període de 3 triomfs, 2 empats i 1 derrota.

No fa falta dir com va acabar allò. Amb el “trio” l’equip va fer 8 punts en 9 encontres, acabant en 17è lloc abocat a disputar la promoció de descens amb el Real Mallorca amb la tornada al Lluis Sitjar amb robatori inclòs. L’equip va acabar per tercer cop a segona i a l’endemà la tempesta va esclatar amb la màxima virulència a Sarrià,  amb roda de premsa dels amotinats reconeixent la seva incapacitat per haver salvat l’equip, dimissió del President, Ferran Martorell designat President Accidental mentre es feien unes eleccions que els estatuts impedien celebrar ja que la dimissió va tenir lloc en juliol i per tant era ja l’altre temporada i s’havia d’esperar un any pràcticament sencer, i sortida per la porta de darrera i amb la cua entre cames de Ángel Pichi Alonso, José María García de Andoáin, i Raul Longhi.

La resta ja ho sabeu, reforma llarga i complicada dels estatuts, eleccions a desembre, Julio Pardo escollit president per primer cop de manera democràtica pel soci, es puja per penals a primera a La Rosaleda, miracles en la darrera jornada, els russos, el quart descens, la venda de Sarrià.... Històries per a no dormir. Totes publicades i amb suficient material provat per si algú ho dubta.

Després d’aquest recordatori, només desitjo molta sort (serà la del filial i per tant la del RCDE) a Raul Longhi, tant a nivell formatiu com de resultats, i sobre tot que mai li passi a ell com a tècnic el que ell i  dos subjectes li van fer al bo de Pepe Mauri, sant i senya del espanyolisme en una de les pitjors encreuades que aquest club ha hagut de patir.

Per que moltes vegades la memòria és fràgil, la interessada subvertida per interessos inconfenssables.   Per això, doncs, cal saber d’on venim, qui som, i així, algun dia podrem saber d’una vegada on anem i esbrinar que volem ser el dia de demà com a institució.